L'estudi realitzat sobre 109 genotips va demostrar la tolerància d'algunes varietats després d'haver-les sotmès a un dèficit hídric
Després d’estudiar l’ADN de 109 genotips (tipus de patata criolla amb característiques úniques) i haver-los sotmès a dèficit d’aigua durant determinats períodes de temps, es van identificar cinc d’ells amb potencial de tolerància a la sequera.
Es va estudiar la tolerància dels genotips que van demostrar aquestes característiques CCC059, CC103, CCC116, CCC140 i CCC 141 tant a nivell de camp com genètic. En el primer cas, es va observar que eren les patates menys deshidratades i, pel que fa al genoma (o ADN de les plantes), es va determinar a partir de les aquaporines, proteïnes que regulen l’aigua de la planta.
La investigació estableix bases importants per entendre un tret d’interès en l’agricultura i per a futurs programes de cria que permetin el desenvolupament de varietats de patata que siguin adaptables a les condicions de sequera i que puguin ser utilitzades pels productors.
Així ho va explicar l’agrònoma Lina María López Contreras, màster en Ciències Agràries a la línia d’investigació Genètica i Cria de plantes a la Universitat Nacional de Colòmbia, seu de Bogotà.
L'anàlisi genètica va identificar "marcadors moleculars" en el genoma de la patata i en gens relacionats amb aquaporines. Identificar canvis moleculars consisteix a trobar canvis en la seqüència d’ADN (mutacions) que es poden associar amb aquesta tolerància a l’estrès hídric.
Aquests canvis o mutacions es van identificar en els 109 genotips avaluats, que corresponen a la col·lecció de treball del programa de cria de plantes Unal. Amb les dades del camp, es va corroborar quines patates criolles eren les menys deshidratades, de manera que les regions d’ADN es podrien associar amb la tolerància al dèficit hídric.
A més dels propis genotips resistents, també es van trobar gens relacionats amb la resposta a nivell hormonal que ajuden a prevenir la deshidratació, deixant una base prometedora per al desenvolupament d’altres varietats de patata criolla que també són tolerants.
La investigació, dirigida per Teresa Mosquera Vásquez i codirigida per Johana Carolina Soto Sedano, professors de la institució universitària, contribueix a donar valor als recursos genètics colombians ja que aquest material s’ha utilitzat anteriorment en diferents estudis a nivell nutricional i de resistència a les malalties. .
En aquest estudi, es van buscar marcadors de tolerància a l’estrès hídric, per als quals es van plantar els 109 genotips en hivernacles i es va suspendre el reg durant una part durant 15 dies per simular les condicions de manca d’aigua i estressar les plantes. Altres plantes es van mantenir sota reg constant per comparar posteriorment les respostes i veure com es va afectar el rendiment i la producció final.
Durant quatre mesos, López va supervisar l’estat de l’aigua de les plantes. Les dades recollides en aquest període es van associar a nivell genètic amb la base de dades alimentada amb els estudis genètics realitzats a Unal. Aquestes dades van permetre identificar regions genòmiques o canvis en l’ADN que es produeixen a les plantes per poder associar-les a la tolerància a l’estrès.
Al cap de quatre mesos, es va dur a terme la collita, en què, amb anàlisis estadístiques, es van agrupar les plantes que més resistien aquestes condicions d’estrès, identificant genotips claus (més tolerants).
Per complementar l’anàlisi genètica, es va extreure l’ADN de totes les patates per tal d’identificar els canvis en les seqüències dels gens relacionats amb les aquaporines.
Tot i que ja s’havien dut a terme estudis genètics en patates criolles, aquest és el primer que es duu a terme pel tret de tolerància a l’estrès hídric. També forma part d’un escenari mundial de canvi climàtic com a conseqüència de l’escalfament global.
Es produeixen patates més menjar per litre d’aigua que la majoria dels grans, cosa que ha fet que el cultiu sigui cada vegada més important a les zones àrides. Un bon cultiu de patata requereix de 400 a 800 mm d’aigua, que amb una densitat vegetal de 40,000 plantes per hectàrea, correspon a 100 a 200 litres d’aigua per planta, segons les condicions climàtiques, els sòls i la durada de la temporada de creixement. Tot i això, àmplies zones reben menys de 250 mm de precipitacions anuals.